Per al Vicente, el tresor més gran de la vida és la llibertat i la independència. És un esperit lliure i un buscador, desbordat d’una curiositat que el manté jove. L’Eivissa que coneix i estima encara és la mateixa; la gent sí que ha canviat, molt més que el paisatge. Recorda amb nostàlgia els dies d’hedonisme que passava descalç en els carrers plens de pols sense gairebé diners (a anys llum de l’actualitat, en què els telèfons i la riquesa són una fixació). En aquella època, no hi havia res ni cap lloc que no estigués a l’abast. “La gent és més bella quan no té tants diners”, confessa.
 
El Vicente és, i sempre serà, un devot d’Eivissa i del Mediterrani. I no té cap intenció de marxar.